This user values the quality of Wikipedia articles over the quantity and thus supports the merging of related content and deletion of articles that violate policies and guidelines.
Durant el període 2011–2015 vaig estudiar Ciències Polítiques a una reconeguda universitat del meu país que preferisc no revelar per qüestions de privacitat.
Els meus interessos inclouen matèries de diferent tipus, des de la política i la lingüística fins a la salut i la naturalesa.
Gràcies a la meua interacció amb altri i la meua natura autodidacta he adquirit coneixements sobre altres llengües, en especial les llengües ibèriques llatines. Estes llengües, com la resta de la Romània, formen un continuum dialectal imperfecte amb col·lisions en certes àrees o entre alguns grups etnolingüístics
A la Península Ibèrica es produïxen diferents conflictes polítics i lingüístics que exercixen una clara influència en la realització dels individus
Respecte a la política lingüística de les entitats perifèriques amb llengua pròpia, és incompleta i un ultratge a la voluntat de la ciutadania nadiva.
Les meues contribucions en la Wikipedia en anglés van orientades devers la millora de les descripcions de les diferents llengües i dialectes ibèrics, aixina com a la difusió de la cultura catalano-valenciana-balear.
Articles que he modificat o creat jo mateix (els articles que he creat jo són indicats amb un asterisc (*))
Article / Guia
Descripció
Help: IPA for Catalan
vaig substituir els símbols <ɕ, ʑ, tɕ, dʑ> per <ʃ, ʒ, tʃ, dʒ> vaig afegir la pronúncia del valencià estàndard vaig millorar les transcripcions del català central
Help: IPA for Astur-Leonese (*)
Help: IPA for Spanish (o Help:IPA for Castilian Spanish)
vaig introduir e(i)xemples molt útils com: "cucurucho", "dimitir", "azahar", etc.
La llengua estàndard fa referència al model lingüístic, tant oral com escrit, més adequat per als registres formals: àmbit educatiu, mitjans de comunicació, àmbit administratiu... En el nostre cas, el valencià té set vocals (a, e oberta, e tancada, i, o oberta, o tancada i u), i és important diferenciar-les perquè marquen la distinció entre paraules, per exemple: dona (o oberta, persona de sexe femení) i dóna (o tancada, del verb 'donar'), o mèu (e oberta, crit del gat) i meu (e tancada, possessiu).
Com a norma general, són estàndards les realitzacions que són generals en el territori o que tenen un prestigi social reconegut. Hi ha realitzacions que són específiques d'una zona i que en esta s'accepten, com per exemple l'harmonia vocàlica. En canvi, no es recomanen les pronúncies d'un abast molt reduït o amb poc prestigi.
Pronunciació dialectal
Quan parlem de la pronunciació dialectal ens referim a les diferències que hi ha entre la parla i l'escriptura de la mateixa llengua en diferents zones del territori lingüístic i que es basen tant en la variació morfosintàctica, en la lèxica com en la fonètica. En la nostra llengua trobem dos grans blocs pel que fa a la parla dialectal: l'occidental i l'oriental.
Dins del bloc occidental trobem: el nord-occidental, el valencià de transició o tortosí, i el valencià (castellonenc, apitxat, meridional i alacantí). Dins del bloc oriental trobem: el català septentrional, el català central, el balear i l'alguerés. Les diferències principals són que en l'occidental:
Les e provenen de les e llargues i breus llatines i es pronuncien e tancada: cadena [kaδéna] o què [ké].
S'hi manté el so [w] en els possessius: meua, teua, seua, meues, teues, seues.
Els verbs incoatius es fan en -ix, -ixen, -isca, -isques...: servix, conduïxen, patisca, partisquen.
La x inicial o darrere de consonant es pronuncia [t͡ʃ]: xiquet.
S'hi manté la nasal ([n]) en els plurals dels antics proparoxítons acabats en n: hòmens, jóvens, còvens, àsens.
S'hi diferencien la e i la a, de manera que no es confonen en vocal neutra: [máɾe].
Sol mantindre's el so [j] en el dígraf -ix-: caixa [kájʃa].
Registres i varietats lingüístiques: històrica, geogràfica, social i funcional
Les varietats lingüístiques d'una llengua tenen a veure amb les diferències que hi ha en les àrees geogràfiques en què es parla la llengua. Pel que fa al valencià, trobem quatre tipus de varietats lingüístiques:
Varietat històrica o diacrònica → La varietat històrica considera la llengua des de l'evolució al llarg del temps. És a dir, són les diferents formes de parlar que hi ha hagut en la llengua segons el moment i l'època concreta. Per tant, la llengua no serà igual en el segle XII que en el segle XXI.
Varietat geogràfica o diatòpica → Parlem dels dialectes que té una llengua i que venen determinats per l'origen del parlant. Així, un valencià no parla igual que un mallorquí; de fet, un valencià d'Alcoi no parla igual que un valencià de Borriana. Entre els parlants d'una mateixa llengua hi haurà diferències dialectals depenent del lloc on siguen. Les diferències entre els diferents parlars es basen en els trets fonètics, la morfosintaxi i algunes paraules.
Varietat social o diastràtica → La varietat social depén del grup social del parlant, del seu nivell sociocultural. En general cada grup genera un argot: un lèxic, una fraseologia i una forma d'expressar-se que diferencien els seus membres de la resta de grups socials. Així, no parlarà igual un metge que un llaurador, ni un estudiant que un lladre.
Varietat funcional o diafàsica (registres) → Són varietats estilístiques que depenen de la situació comunicativa, de manera que el parlant usarà un registre o un altre segons la situació en què es trobe. Hi ha registres informals i formals i segons el registre parlarem d'una manera o d'una altra, amb un llenguatge més col·loquial o més formal. A més grau de formalitat, un llenguatge més especialitzat. Així, no parlarem igual en una conversa entre amics que si hem de llegir una ponència en un congrés.
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.png)
